Real Estamento Militar del Principado de Gerona

La Confraria de Sant Jordi

       

La primera notícia que tenim de la Confraria es remunta a l’any 1386. Fou fundada sota l’advocació de Sant Jordi i Santa Isabel per l’Infant en Joan, duc de Girona i comte de Cervera, inspirant-se en la que havia establert a Barcelona quinze anys abans el Rei Cerimoniós, per a agrupar els cavallers del Principat de Catalunya. En el document original de la seva fundació que està a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, diu en l’ encapçalament: Confratrie St. Georgii militis in ecclesia Monastery fratrum minor Civitae Gerundae. 

Tanmateix el seu caràcter nobiliari apareix més endavant quan, en relació a la Diputació del General i mitjançant alguna subvenció, promou anualment una festa cavalleresca de justes i tornejos per a mantenir viu l’esperit militar en la noblesa.

Ens han arribat amb algunes vicissituds tres llibres d’actes de la Confraria (ara ja anomenada de Sant Jordi), un dels quals començat al segle XVI i els altres dos al segle XVII. Quan el Sr. D. Pelayo Negre publicà als benemèrits “Annals de l’Institut d’Estudis Gironins” el seu treball sobre “La Cofradía de San Jorge y la Nobleza gerundense” només pogué consultar els dos volums del segle XVII. D’ells el primer pertanyia a l’Arxiu Diocesà de Girona, i el segon a l’Arxiu municipal de Girona, regal del regidor Sr. D. Joaquim Escatllar i Bonet. 

El mateix Sr. Negre diu tenir notícies d’un llibre d’actes més antic, ja que en diferents inventaris consten com a pertanyents a l’Arxiu de la Confraria “dos libres de ordinacions vells”. Aquest tercer volum, que és el més antic, fou trobat fa pocs anys a la Biblioteca del castell de Peralada. Comprèn els anys que van de 1588 a 1613. 

Dels que consultà el Sr. Pelayo Negre el primer comença en 1614 i finalitza en 1640. El segon d’aquests llibres comença en 1643 i acaba en 1709, en plena guerra de Successió. Tanmateix hi ha alguns períodes en blanc: 1640-1643, 1649-1658, 1695-1698 i 1700-1706. Cal fer notar que aquestes dates coincideixen amb períodes de guerres i tribulacions a Girona, com la guerra dels Segadors, la pesta, la invasió de Girona pel duc de Noailles i la guerra de Successió. 

 

De la Confraria:

 

Al llarg de les pàgines de les actes veiem procedir a la redacció d’uns estatuts que en 1628 s’encarreguen als senyors Bernat March i Jalpí, Miquel Vives, Jeroni de Real i J. A. Savarrés, que foren aprovats en 1631 i que tracten de la residència dels Confrares a la Ciutat de Girona, així com la forma d’inscriure’s als llibres de la Confraria (que havia de ser de mà pròpia), aixecant acte el notari del jurament de guardar les ordenances actuals i futures. Es precisava de l’aprovació del Prior i Clavari de l’any en curs, a no ser que ja estigués insaculat en la Diputació del General per a diputat, oïdor militar, o estigués matriculat com a Ciutadà Honrat en la Casa de la Ciutat.

L’endemà d’haver celebrat el torneig o justa, el Prior i el Clavari, tenien la obligació de convocar la Confraria a la casa del General. És a dir, a l’edifici on radicava la delegació de la Diputació del General de Catalunya, on tenia el seu domicili social, on es feien tots els seus actes i sessions, d’acord es recull als llibres d’actes. 

La casa del “General” encara es troba situada a la plaça del Vi, cantonada amb el carrer Ciutadans. En ell, encara es poden observar els escuts antics de la Generalitat amb la creu de Sant Jordi. Allí es procedia a l’extracció dels nous Prior i Claver, així com del “mantenedor”, “aventurers”, “mestres de camp” i d’uns oficials per a la festa que s’hauria de celebrar l’any següent, fos torneig o fos justa, a la qual havien d’assistir els confrares, sota penes pecuniàries que es detallen a les actes. 

El notari de la Confraria havia d’aixecar actes en els que constessin els noms dels escollits pel mateix ordre amb el que havien sortit. Ordre que s’havia de mantenir el dia del torneig. De tal forma que si algun es retardava, perdia el seu lloc i havia de ser substituït pel següent, havent d’esperar a que aquest acabés. Es nomenà un síndic per a avisar els confrares extrets, donant fe d’aquest avís el notari, que havia de redactar les cartes i comunicacions que li suposaven una retribució anual de deu rals. 

El síndic també cobrava el terç de les penes que havien de pagar els confrares que no compareixien per a exercir els llocs de govern que els havien estat assignat. Els majors de seixanta anys gaudien de l’exempció de participar als tornejos i justes, però sí que estaven obligats a acceptar els càrrecs de Prior i Clavari. 

Aquests nous estatuts, que eren una modificació dels vells, bàsicament incidien en les penes per a la no participació als torneigs i en els premis, que consistien en armes i altres regals. El torneigs o festa cavalleresca-militar es celebrava el diumenge després de la festa dels Reis, i era subvencionat per la Diputació del General de Catalunya. L’any 1643 es modificaren les “ordinacions”. Aleshores l’accent de les festes es dirigí vers la processó de Dijous Sant, al pas o misteri del Sant Sepulcre, mitjançant aquestes disposicions:

1ra. El dia de Sant Antoni (17 de gener), es feia l’extracció el Prior i el Clavari, que havien de reunir uns requisits: trenta anys complerts, casats i amb domicili a la ciutat. En cas de no acceptar, se’ls penalitzava amb vint-i-quatre rals a favor de la Confraria.

2na. Un dia de la primera quinzena de Quaresma s’extreien “a sort de rodolí” els noms dels vuit confrares portadors del pas. En restaven exclosos els majors de seixanta anys, els oficials reials, els jurats o qui tingués un càrrec que li impedís portar el misteri. Els confrares absents, en canvi, estaven obligats com la resta.

3ra. Els vuit portants d’un any estaven dispensats l’any següent.

4ta. Dels vuit portants, només sis com a màxim podien pertànyer a un estament. Els dos restants havien de pertànyer per força a l’altre. És a dir, si s’havien extret sis cavallers, aleshores s’havien d’extreure dos ciutadans, i viceversa.

5na. Si algun dels portants adduïa una causa justa per a ser exonerat era substituït mitjançant forma reglada i compensació econòmica.

6na. Els vuit portants assistien a la processó amb un vestit de drap negre. Es portava el misteri per torns de quatre i els altres quatre tenien cura de l’ordre.

Cadascun dels vuit portants havia de fer dur sis atxes blanques i senceres, per sis persones “en capa y espasa” que havien d’anar al costat del sepulcre. Els altres confrares n’havien de fer portar dos, a més de la pròpia, que havien de dur personalment. En cas de no poder assistir-hi, havien d’enviar algú que els substituís. Abans de començar es passava llista a persones i atxes per a comprovar l’assistència.

Es reglamentava exhaustivament tot el referent a les precedències, i també el lloc de cada estament al voltant del “misteri”. Es nomenava alternativament una presidència. El Prior i el Claver amb les insígnies de la Confraria ocupaven l’últimlloc, darrera el pas, avançats pels confrares precedits pels joves menors de vint anys sense espasa.

Entre 1588 i 1640 la festa de la Confraria fonamentalment consistia en els torneigs i justes. A partir de les noves ordinacions de 1643, la cerimònia principal era l’assistència a la processó de Dijous Sant duent el pas del Sant Sepulcre. L’únic vestigi que restà dels exercicis militars fou l’existència del camp d’entrenament o “assajador dels cavallers” situat prop del Monestir del Carme, on podien exercitar-se amb el cavall i les armes.

En 1667 tornaren a modificar-se les ordinacions, en el sentit de la no alternança dels estaments, l’establiment de les precedències entre els confrares per raó d’edat, i la paritat de cavallers i ciutadans en qualsevol “ambaixada” o comissió. S’admeteren el Ciutadans Honrats de privilegi reial, s’establí la jubilació del confrare que hagués estat substituït pel seu fill que, tot i això, havia d’assistir als actes i acceptar els nomenaments de càrrecs de Prior i Claver. S’igualaren els repartiments dels cavallers per atendre les despeses de la Confraria, tenint en compte que fins aleshores els nobles pagaven el doble que la resta.

 

Dels confrares:

 

Cap de les diverses ordinacions que apareixen als distints llibres d’actes fa referència als requisits d’entrada, encara que sigui d’ús comú l’expressió “la Molt Il·lustre Confraria de Sant Jordi de persones militars de la ciutat de Girona”. 

L’accepció en aquest paràgraf del mot “militar” equival a la de noble en un sentit més general. El Braç Militar, anomenat també Estament Militar del Principat de Catalunya, era un dels tres que formaven part de les Corts i estava integrat per tota la noblesa del Principat. Així doncs, tots els militars o nobles podien ingressar en la Confraria de Sant Jordi. No cal oblidar, però, que al costat de les persones militars que es mencionen hi havia els ciutadans, que gaudien del fur militar sense pertànyer al Braç Militar. 

Les dues classes socials que tenien dret a sol·licitar l’ingrés a la Confraria de Sant Jordi eren, doncs, els “militars” i els “ciutadans”. Els nobles en sentit estricte es consideraven el grau superior dels militars. Gaudien del tractament de “Don” que els corresponia només a ells i pagaven el doble que els militars i ciutadans. Tant als repartiments dels càrrecs de la Confraria, els “talls”, com en els tractaments es manifestava la distinció de classes dels confrares. 

La persistència d’aquestes classes s’observa també en aquelles disposicions en les que es regulava l’assistència d’un nombre determinat d’uns i altres als actes de la Confraria, o l’alternança en el nomenament de càrrecs o en les qüestions de precedència.

Per a pertànyer a la classe dels ciutadans només calia estar insaculat com a ciutadà de la mà major a la bossa de càrrecs del govern municipal de Girona. També s’hi uniren els anomenats “Ciutadans del Rei”, persones amb el privilegi reial de Ciutadà Honrat. Els militars (o cavallers) podien ser d’immemorial o també de rescripte reial, i d’aquests el Rei nomenava els que pertanyien a la més alta distinció com Nobles. 

Cal tenir en compte que aquestes classes no eren tancades sinó obertes, doncs contínuament sorgien nous Ciutadans Honrats i era habitual l’ascensió d’aquests a la categoria de “Cavaller investit amb cinyell militar”, i d’aquests darrers a la de Noble. Aquestes classes, amb l’afegit d’algun “gaudint” (bàsicament doctors en Dret o Medicina) eren les persones que constituïen la nòmina de la Confraria.

En virtut del privilegi concedit per Felip IV el 5 de novembre de 1654 i a petició de Francesc de Burgués, Ciutadà Honrat de Girona i Síndic dels Jurats i Universitat de la mateixa ciutat, s’atorgà que tots els descendents per línia recta masculina que aleshores o després estiguessin insaculats a la bossa de la mà major, gaudissin perpètuament d’aquells honors, gràcies i prerrogatives que posseïen els Ciutadans Honrats de Barcelona. Cal tenir en compte que la clàusula de perpetuació d’honors era habitual als privilegis de Ciutadans Honrats “del Rei”.

Hi ha un privilegi substancialment idèntic i concedit pel rei Carles II al palau reial de Madrid, el 18 de novembre de 1693, en què amplia i aclareix l’anterior, basat en els mèrits assolits per dits ciutadans durant els setges dels exèrcits francesos de 1653, 1674 i 1684, dels que en tingué notícia, gràcies als detallats informes que li proporcionà el duc de Medina-Sidonia, Lloctinent i Virrei del Principat de Catalunya. 

Es citen els noms de l’aleshores jurat primer de l’estament de ciutadans en Jeroni Fontdevila, i també a Jacint Camps, Rafael Masdéu, Francesc Pont i Llombart, Joan Pau Perpinyà, Marc Antoni Ferrer, Josep Moret i els seus tres germans, Josep Duran, Joan Baptista Perpinyà, Francesc Guitard, Jeroni Colomer i Pasqual, Francesc Romaguera, Narcís Vilar i els seus germans, Pere Ignasi Deu, Josep Ginesta i Narcís Frigola i Folcrà. També els seus fills i descendents per línia recta i masculina, nascuts i naixedors, de forma i manera que gaudissin de tots els honors concedits pel rei Ferran II al privilegi de 1510 en què també igualava els ciutadans honrats de Girona amb els de Barcelona. Amb aquest privilegi s’equiparà per complet, amb l’excepció de la representació a Corts, la noblesa ciutadana gironina amb la d’origen militar.

 

Qui constituïa els Ciutadans Honrats de Girona?

En quant als de rescripte reial no hi ha dubtes, doncs són les concessions de privilegi de Ciutadà Honrat a ell i els seus descendents per línia recta masculina. La resta de ciutadans de la “mà major” estaven insaculats en dita bossa i eren considerats ciutadans honrats, pertanyent a les categories que segueixen:

1ra. Les persones de distinció que posseïen un patrimoni prou important com per a permetre viure de les rendes que generava, sense necessitar dedicar-se a feines que aleshores es consideraven pròpies de classes inferiors. Els ingressos i les rendes del seu patrimoni i “honors”, mot que aleshores designava els béns immobles, els permetien viure “honoríficament” i “honradament”, o sigui, amb honor, com es deia, i per aquest motiu foren anomenats ciutadans honrats “quia honores por possidebant”. Eren, per dir-ho d’alguna manera, les famílies patrícies de la ciutat, algunes d’elles d’antic i il·lustre estirp.

2na. Al seu costat hi havia altres persones de distinció que no vivien, almenys exclusivament, de les seves rendes: eren els que es dedicaven a les anomenades professions liberals, doctors en Dret i Medicina, o alts graduats de qualsevol facultat major. S’anomenava “Mestre” als doctors en Medicina o “Misser” els doctorats en Dret. Des de molt antic la legislació del Principat havia reconegut privilegis de noblesa als doctors, als que es donava com als cavallers i ciutadans honrats el tractament de “Magnífic”. 

Tanmateix la seva noblesa era purament personal, no hereditària, però si es tractava de veïns de la ciutat de Girona, pel sol fet d’haver figurat en la insaculació de la mà major els seus descendents gaudien, a partir de 1654 i en virtut del privilegi de dit any, de noblesa hereditària.

Figuraven en la bossa de la “mà mitjana”, entre altres, els mercaders, notaris públics o comerciants de teixits (“botiguers de draps”). Cal remarcar que molts d’ells foren promoguts a “ciutadans”, és a dir, ciutadans de mà major, i fins i tot a “militars”. Són força nombrosos, prova fefaent de que la noblesa era una classe privilegiada, no una casta tancada, i que es renovava constantment i moltes famílies d’orígens humils donaren lloc a il·lustríssims llinatges. 

Especialment al segle XVII, època de grans lluites, sobretot a partir de 1640, en la que la nostra ciutat tingué una vida molt agitada i es produïren grans canvis de fortuna. Una brillant posició econòmica unida a senyalats mèrits de guerra foren causa que aleshores famílies d’origen humil assolissin grans honors i un ràpid ennobliment.

 

Privilegis militars del Principat de Girona.

 

Els privilegis militars característics del Principat de Girona són els anomenats privilegis de “generositat” (equivalent a militar en quant a la seva participació en les Corts per dit Braç), que tanmateix no exigien la cerimònia d’investidura del cinyell militar. Durant la guerra civil en temps de Joan II que enfrontà la Corona amb la Diputació del General, la pagesia de Girona es decantà en la seva totalitat a favor del Rei, en qui es recolzava per aconseguir l’abolició de la servitud de la gleva i els mals usos que imposaven els senyors feudals civils i eclesiàstics i que eren defensat per la Generalitat que emparava els drets de l’oligarquia barcelonina. 

El Rei premià el suport dels pagesos concedint aquests privilegis als hereus de les més significades famílies de la “muntanya” (Garrotxa, Selva i part de l’Empordà).

Així, en la confirmació de 1486 per part de Ferran II el Catòlic es fa relació dels privilegis de Joan Carreres, Joan Aulina, Bartomeu Bruguera, Bartomeu Vehí, Pere Vehí, Pere Carbonell, Pere Budellers, Bartomeu Malloles, Sebastià Malloles, Pere Carreres d’Amont, Andreu Benejam àlies Riera, Pere Guillem Figuera, Antoni Casadevall, Pere Reixach i Pere Arbussà, tots de Serinyà; Guillem Bonet, Joan Benejam, Bartomeu Roset i Guillem Roset, aquests quatre darrers de Fares; Jaume Ferrer, de Fontcoberta; Blai Falgàs, Joan Falgàs, Salvador Mir i Bernat Mir, de Segueró; Joan Terrats i Antoni Terrats, de Queixàs; Bartomeu Orts i Mateu Orts, de Beuda; Bartomeu Traver àlies Sunyer de Canet, i Joan Traver, tots dos d’Usall; Bernat Pou i Pere Casadevall de Bruguers, de Maià de Montcal; Jaume Mir àlies Petit, d’Argelaguer, i Pere Gaiolà, de la Miana. 

El Rei també concedí el mateix privilegi en 1493 a Joan d’Almar, de Girona; a Mateu Calm de Vilamala, de Sant Esteve de “Sahull” o d’en Bas; a Pere Dalmau, de Roses; a Jaume Figuera, de la Jonquera; Antoni Gomis àlies Bòfia de Cervià de Ter; a Gaspar Griver, de Mieres; Joan Maimó, de Roses; Pere Maymó, de Peralada; Pere Maynou, de Besalú, Jaume Moler, de Salbà; Rafel Morer, de Girona; Joan Pardo, de Figueres; Joan Per de Leon, de Perpinyà; Miquel Piques, d’Olot; Guillem Poch, de Figueres i Pere Solmir, de Cervià de Ter. 

En 1503 el concedia a Joan Corts, de Vilert, Miquel Figueres, de Fares; Bernat Tort, de Peralada; Joan Trager, de Ceret; Miquel Cases, de Segueró; Tomàs Ripoll, de Beuda; Joan Portell, de Maià de Montcal i Esteve Pujol, de Banyoles. Finalment en 1511 a Miquel Ombert, notari d’Hostoles.

Aquests privilegis es concediren “…a vosaltres i als vostres fills i descendents…”, sense afegir l’habitual “per línia recta masculina”, fet que donà origen a una reivindicació de la qualitat de generós per part de descendents per línia femenina. Durant l’Antic Règim diverses d’aquestes reclamacions es tramitaren a través de la Reial Audiència de Catalunya que reconegué aquesta qualitat a vàries famílies que s’empararen en dita argumentació.

El Reial Estament Militar del Principat de Girona admet al seu si a tots aquells que poden provar aquesta descendència. Aqueixa tradició de la nostra Corporació ha tingut l’avantatge de subministrar-nos valuoses genealogies de la comarca, necessàries per a enllaçar-se amb els concessionaris. 

Existeixen uns altres privilegis de finals del segle XVI i començaments del XVII (regnats de Felip II i Felip III). Corresponen a privilegis de Noble en sentit estricte i inclouen la frase redactada per la Cancelleria que fa referència “a vós i els vostres descendents d’un i altre sexe”.

La nostra Corporació també reconeix aquests privilegis atorgats a famílies de profundes arrels pairals gironines com poden ser els Albertí de Llagostera, els Xammar de Medinyà; els Vinyals de Flaçà, i altres. La relació completa de les famílies que estan en aquest cas no s’ha fet, de manera que caldria repassar tots els privilegis del període.

Després de la Guerra de Successió la Confraria continuà reunint-se privadament, assistint a la Processó de Corpus i de Dijous Sant, fins que en un estat residual a principis del segle XX, un grup de persones de Girona, entre les que es trobaven membres de les famílies Vehí, Traver, Ciurana, etc., agrupats al voltant del Coronel Don Francisco del Pozo y de Travy, referen la Confraria i es reincorporaren la Reial Estament Militar del Principat de Girona, de nova creació, que es dotà d’ordinacions i insígnies per a concórrer a les seves cerimònies.

 

 

 

 

 

 

 

EL BARÓN DE VILAGAYÁ